Horaci

"Mecenes, nascut d'avantpassats reials, oh tu, empara meva i honor meu delitós, hi ha homes als quals agrada, en les curses, omplir-se de pols olímpica, i la fita esquivada per les rodes arroentades i la palma de la celebritat els eleven, senyors de la terra, a l'altura dels déus. Aquest és feliç si la munió dels volubles quirites lluita per aixecar-lo als triples honors; aquell ho és si ha guardat en el seu graner tot el blat que s'arreplega de les eres de Líbia.

El qui troba delit a cavar amb l'aixada els camps dels seus avis mai no se n'apartarà ni amb unes ofertes dignes d'Atal per anar a solcar, mariner poruc, amb un vaixell cirpri la mar de Mirtos. El mercader, esglaiat per la lluita del garbí amb les ones de la mar d'Icària, lloa la pau i els camps de la seva ciutat, però de seguida, indòcil a suportar la pobre­sa, repara les naus avariades. Hi ha qui no desdenya de beure unes copes de vell Màssic ni de llevar una part a la jornada i passar-la ajagut, sia sota un verd arboç, sia a la vora de la murmuradora font d'una aigua sagrada.

A molts abelleix el campament, el so de la trompeta confós amb el del clarí i les guerres maleïdes per les mares. S'està sota el fred firmament el caçador i s'oblida de la seva jove muller si una cèrvola ha estat vista pels seus gossos, que mai no l'enganyen, o si un sen­glar màrsic ha esquinçat els filats de cordes ben torçades.

A mi, l'heura, corona dels doctes fronts, m'uneix als déus celestials; a mi, un fresc bos­catge i els lleugers esbarts de Nimfes i de Sàtirs m'allunyen del comú dels homes, si Euterpe no fa emmudir les seves flautes i Polihímnia no es refusa a fer sonar la lira de Lesbos. I, si tu em poses entre els poetes lírics, alçaré el cap i tocaré els estels."

Odes I, 1 (trad. J. Vergés, Fundació Bernat Metge, 1978)

La brevetat de la vida, el moment fugisser, la limitació dels nostres recur­sos humans es fan palesos en aquesta composició en la qual el carpe diem 'gaudeix del dia present' és un missatge universal:
"Tu, no esbrinis -és sacríleg de saber-ho- quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els déus han concedit, Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui que sigui!
Tant si Júpiter t'ha atorgat de viure més hiverns com si és l'últim aquest que ara desem­braveix la mar Tirrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: fil­tra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança.
Mentre parlem, haurà fugit, envejós, el temps; cull el dia d'avui i no confiïs gens en el de demà."
Odes I, 1 (trad. J. Vergés, Fundació Bernat Metge, 1978)

Un aparent distanciament d'un dels poetes més difosos i coneguts de Roma apareix en aquesta composició:
"Detesto la gent profana i l'allunyo de mi. Freneu la llengua; són uns cants no oïts enca­ra els que jo, sacerdot de les Muses, adreço a les noies i als minyons.
Els reis que es fan témer tenen poder sobre els propis ramats de súbdits, i sobre els reis mateixos el té Júpiter, l'insigne vencedor dels Gegants, el déu que amb una arrufada de celles fa trontollar l'univers. [ ... ]
Si ni el marbre de Frígia ni l'ús dels teixits de porpra més resplendents que els altres, ni les vinyes de falern, ni el most de Pèrsia no alleugen les sofrences, ¿per què m'haig de construir un atri amb unes portes dignes d'enveja i ben alt, d'acord amb el seu estil? ¿Per que haig de canviar la meva vall sabina per unes riqueses més treballoses?"
Odes III, 1, 1-8 i 41-48 (trad. J. Vergés, Fundació Bernat Metge, 1981)

L'orgull per la seva obra és sincer, tan sincer com el seu amor a la poesia i la confiança en el seu talent:
"He donat fi a un monument més durador que el bronze i més alt que la règia mola de les piràmides, un monument que ni la pluja rosegadora ni la desfermada tramun­tana no podran destruir, ni tampoc no ho podrà fer la incomptable successió dels anys ni el pas del temps fugisser. No moriré pas tot jo: una gran part de mi se sos­traurà a Libitina."
Odes 111, 30, 1-6 (trad. J. Vergés, Fundació Bernat Metge, 1978)